Si lo nombramos, ya no es

Por casualidad una canción que escuchaba hace muchos años llega de nuevo a mis sentidos. En aquel momento ya me transmitía alguna cosa, alguna fuerza de algo muy profundo que nunca supe reconocer y que tampoco sé reconocerlo ahora.

Está ahí, justo ahí y no puedo nombrarlo, ni sentirlo, ni oírlo, ni verlo… porque si lo hago, dejará de ser.

Quan d’un cel blau del nord somriguin
núvols blancs i bufi el vent
i els teus pulmons s’inflin com veles
i el sol t’escupi raigs al front
quan els pit-rojos i les caderneres
els gaigs, les garses i els mussols
refilin a l’uníson una melodia
que tens al cor potser comencis
a sospitar
i tothom sap que la sospita és la primera disfressa de la fe
quan recuperis tots els fragments
d’aquest naufragi que és la memòria
d’aquests parracs ja no en direm corbates,
i d’aquesta espelma ja no en direm llum
quan la fosca nit salvatge
l’udol dels llops convocant la lluna
recorri en calfred els petits cossos
dels vostres fills és que tot
torna a començar
O potser tu mai has tingut un amic imaginari
O potser tu mai li has demanat res al teu àngel de la guarda
O potser tu mai t’has sentit fill d’un pare desconegut

Tot torna a començar, Mishima (gràcies a Viasona.cat)
Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *